Quicrecquesere

  Els debats moltes vegades es transformen en bronca, en lluita per acapar l' atenció i en actes per posar-se medalletes a un mateix i tirar pestes dels altres. Es transformen amb actituts impermeables, acusacions etc...  Lògicament les tècniques per captar l' atenció per posar-se medalletes, per criticar els altres són multiples i variades.  En teoria els debats haurien de ser llocs comuns de compartir idees, apendre dels altres, tornar a reflexionar les coses i idees pròpies amb l' ajuda dels altres. 

  Podriem parlar de la violència psicològica, un tema complex i delicat.  En molts debats i discussions familiars, entre amics, a la tele o en un bar passen moltes coses, pot ser més de les que semblen.  Una cosa curiosa que veig que en els debats sorgeixen moltes passions entre les persones.  I un impuls que surt molt és el de treure molta agressivitat interna i anar a matxacar i a fer sentir malament a l' altre. Ja bé ridiculitzant-lo, desvaloritzant-lo, o bé acusant-lo de dolent o mala persona evidentment amb paraules més subtils.  Els motius per fer això pot ser són ràbies, orgulls, enveges personals que rauen en les relacions humanes.  I el motiu d' aquestes ràbies poden ven ser fustracions i mancances afectives.  Un debat una discussió no hauria de ser res més que compartir idees, en canvi ens transformen amb focs i lleçament d ' artilleria entre uns i altres. 

Donar les culpes a l' altre quan hi ha un problema és una pràctica habitual. Podríem dir que és un excusa egoista per evitar un problema o una crítica personal. No es fa per matxucar l ' altre es fa per no assumir la pròpia responsablitat en l' error. Ara bé si donar les culpes els altres genera un problema a l' altre injust ens és ben igual. Un altre aspecte dins la gama d' actituts negatives és el fet de tirar merda continuament als demés per se, o millor dit per que si. És com treure una rábia i una agressivitat subjacent per se. O podríem dir una certa malicia ens dona plaer fer mal. I si ens dona plaer fer mal hauríem d' averiguar el perque.  Realment ens dediquem a fer mal per se?  A la pràctica ho veiem a la societat i en les persones com una pràctica comuna aprofitar el context de les converses cotidianes per anar tirant merda als col.lectius a qui no ens cauen bé.  Ho veiem a la societat com la gent llença crítiques i acusa de forma injusta continuament...

  Donar les culpes a un altre és una característica humana més antiga que el anar a peu, per treure ràbies frustracions, agressivitat interior i enveges al no sentir-se un realitzat en els propies objectius.  Els motius per culpar de forma sistemàtica a qui no te en mesura substàncial la culpa són varis com hem dit.  L' enveja, que es pot basar en sentir-se inferior o en la necessitat de sentir-se superior o clarament superior.  La contrapartida a culpavilitzar és la impossible o quasi improvable acceptació de les pròpies limitacions i defectes, la qual cosa per els envejosos es fa insoportable.  Curiosament quan un accepta les seves limitacions i realitats les supera i les millora sistemàticament en la majoria d' ocasions.  Quan un accepta que no ha actuat bé gaire bé sempre canvia i passa a millorar la seva forma d' actuació.

  En una carta al director de lavanguardia un tal Josep Maria Torras Coll fa una petita disertació sobre per que la filosofia és marginada dincs el sistema educatiu.  No puc estar més d' acord amb aquest senyor. La filosofia és la principal eina de la raó que tenim els humans per reflexionar i aprofundir sobre la realitat. No hi ha millor forma per controlar a la societat que deixar els seu jovent sense capacitat de reflexió. 

  Queixar-se quan un reb una injusticia o discriminació i callar quan un reb tracta de favor és el mode de funcionar de molta gent.  Quan alguna cosa els perjudica es queixen, criden, s' enfaden. Quan alguna cosa els privilegia callen.  D' aquesta manera es fan passar per gent justa i honesta i solidaria quan en realitat no són cap de les tres coses.