Quicrecquesere

 En la vida quotidiana jo he vist moltes vegades gent que actúa com amb un odi i sense pietat d' una forma que aparentment no té cap sentit en petites coses quotidianes que apenes li afecten a un, i en canvi afecten força a la part contraria, però el primer no vol cedir de cap manera.  En aquestes casos hi ha gent que manté postures duríssimes en fer o no fer coses que no el beneficien en res però si perjudiquen a l' altre.  Ja des de la infantesa avegades entre els germans fem coses que sabem que molesten molt a l' altre només per fastiguejar al nostre germà. Un altre exemple quan algú no et vol donar el contacte d' un possible interès només per no acontentar a l' atre.  Lògicament si li dius a la persona que està actuant així no ho reconeixerà i segurament es posarà agresiva i t' acusarà d' alguna cosa.  Col.lectivament també passa moltes vegades coses semblants postures col.lectives intrassigents només per evitar que l ' altre aconsegueixi el seu prop...

El tema del coneixement  està una mica de mode, però com molts concepte de moda avegades es queden només en el títol en el quedar bé.  Que és el coneixement? L' educació? Saber-se comportar, formar-se com a persona, saber coses. Obtenir habilitats.  Però que és el coneixement? Per que n ' hi ha de moltes menes. D' entrada curiós que vivim en un món cognoscible, físic i temporal.  D ' entrada sobte el fet de que el món existeixi i que tingui característiques cogniscibles. Podem intentar conèixer les lleis de la natura, i això té una aventatge de poder aprofitar millor la natura i adaptar-nos hi millor.  Podem analitzar com som els humans, i les relacions que tenim a dia d' avui i el llarg de la història.  La matemàtica és important, la química, el llenguatge, tot són coneixements importants. I més o menys tots estem d' acord en com són aquests coneixements.  Ara bé hi ha coneixements que són molt més subjectius que cada ho veu de forma diferent i que cr...

Hi ha una frase biblica diria que del nou testament, que diu veiem la palla en l ' altre i no veiem la biga que tenim als nostres ulls.  Hi ha una part natural humana un temptació a veure i exagerar els defectes dels altres i minimitzar els propis.  A les escoles, ni els pares, ni la societat en general ens ensenyen i ens eduquen a mirar els nostres defectes i els dels altres amb objectivitat.  De fet diria que fem algú pitjor que la famosa cita, minimitzem defectes dels demés quan realment són grans defectes i transformem en defectes moltes de les virtuts dels demés. Imaginem gent d' edat adulta que porta tota la vida creant-se històries de la seva vida i de la dels demés totalment distorsionades.  Si viuen noves experiències com les analitzaràn des de la distorsió continua, per què si no molt provablement s' esfonsarien psicològicament, acceptar les nostres debilitats, les nostres maleses, no ens han educat i llavors creem un món de yupi on ens considerem superbons...

És un tema poc glamurós però diria que és una de les bases de la vida i de les relacions personals. Es pot conviure sense respectar-se? Díficil no?  En teoria tothom respecte els demés ara bé a la pràctica diria que no sé si passa tant.  De fet diria que molta gent no es respecte ni a si mateix, ja no parlem d' estimar-se una mica un mateix, respectar-se una mica un mateix.  Podríem dir que el respecte un el va cultivant al llarg del temps des de ben petitet.  A casa i a l' escola en general et donen lliçons o t' eduquen per que siguis respectuós amb els demés.  Ara bé els pares ens eduquen amb respecte? Ens ensenyen a respectar-nos? Ens ensenyen a respectar?  Doncs jo diria que moltes vegades no ens eduquen tan bé i amb tan respecte com socialment es dona per fet.  I l ' escola passa el mateix socialment en general es considera que a l' escola els professors i els companys es tenen molt respecte i t' ensenyen a respectar els altres i a tu mateix però ...

 En les relacions humanes, hi ha gent que sempre s' enfada per qualsevol cosa, i s' ofèn per qualsevol cosa.  És més jo diria que el volen és ofendre's. Pot ser no conscientment, però inconscientment sembla que estiguin buscant que passi qualsevol cosa per ofendre's.  Ofendre's és una forma de que l' altre es senti malament, per un cantó i de que l ' altre senti que et té que compensar i fer un favor per l' altre.  Però hi ha diria que hi ha un cert plaer en destruir a l' altre, un sadisme del qual en general no en som conscients. Ens fa plaer matxacar l' altre és cert? Lògicament ens costa molt veure i reconèixer que actuem així si es actuem així. Llavors en general inventem i creem noves històries tornant a culpar i criminalitzar a l' altre, l' orgull no ens deixa acceptar les pròpies mancances i actuacions baixes, si a més ens sentim superior a l' altre o sentim enveja per l ' altre encara ens costa més reconèixer el nostre sad...

 Quan un miri un debat o una discussió des de fora, on s' explica el que ha passat, el per que de les coses, és curiós primer que tanta gent afirma conclusions contràries.  Un mira l' explicació d' un fet humà, ja sigui una relació de parella, o conflicte entre amics, o companys de feina, o entre diferents polítics malauradament uns arriven a conclusions contràries a l' altre sobre el mateix fet, la qual cosa si la metafísica no enganya no pot ser certa.   El curiós és que d' un fet general en tots els petits fets en dispusta tothom els d' un grup ho interpreten cap un cantó i els de que pensen diferent tot cap a l' altre.  Ho veiem molt en política, o en el futbol , o en les guerres. Cada part interpreta cada fet a favor seu tirant cap al seu benefici i afegint culpa a l' altre part.  Un pais demonitza el vei, i en canvi en ell es tira moltes floretes. El pais oposat fa el mateix però a l ' inrevés ells són els bons i els altres els enemics i els ma...

 Diriq que una característica humana en les relacions humanes és actúa amb petites malícies quotidiament o sovint.  Se suposa que en una relació humana les persones cooperem, però sovint entre companys de feina, d' estudis, entre amics és donen relacions d' animadversió d' anar a fastigejar l ' altre,  o d' anar a fastiguejar el projecte en el qual es participa.  Tenim i forma de part diria de l' espècie humana la possiblitat d' anar a fastiguejar a boicotejar els altres amb qui ens relacionem i els projectes on participem.  Fins i tot avegades podríem parlar d' automaldat, gent que es boicoteja a si mateixa i es fa mal a si mateix, com una espècie d' autoodi.  Les variacions i diferents tipus de maldats quotidianes, avegades la gent fa broma i en diu punyaladetes, o cabronadetes. Les formes són vàries des d' un cambrer o un botiguer que et fa la vida impossible, a un company de feina que fa petits boicots per què les coses et surten malament. Co...

 La maldat existeix? Hi ha homes dolents? Si és que hi ha homes dolents es fan o ho són ja de naixement?  El tema de la maldat parlat directamente em penso que no agrada gaire. En canvi moltes pel.lícules que tenen molt èxit si parla a través de les històries que surten homes bons i homes dolents.  Ara bé en la vida real fora de les pel.lícules existeix la gent dolenta?  Que vol dir ser dolent? Que vas a fer mal algú sense un motiu que ho justifiqui i sigui just. Si segrestes algú per diners això és fer el mal. Aquí tots estaríem d' acord. Ara bé si anem posant situacions diferents en moltes casos uns pensarien que fer tal cosa és fer el mal i altres pensarien que no es fer el mal.  A les pel.lícules els bons i els dolents queden molt clars, les maldats són molt clares i molt fortes.  A la vida real diria que hi ha moltes petites quotidianes que la gent ens fem els uns els altres.  I quan parlem de maldat quotidiana vol dir que hi ha un cert grau de ma...

 Si les persones en general ens posem molt poc d' acord, o bé la raó i la lògia cada ho la té diferent la qual cosa en teoria no hauria de ser així o bé hi ha altres causes personals i emocionals que ens porten a valorar cada fet de forma diferent.  Una de les freqüents formes de raonar de molta gent és el pensament simplista de causa efecte, si passa a, vol dir que és la causa de b.  Si passa d genera f. Etc. i en cada situació argumenten així de forma simplista i taxativa.  Si l' economia va malament alguns diuen és per culpa de tal cosa, o alrevés va per tal cosa o per mèrit de tal cosa.  Sintetitza té una certa lògica per un sentit pràctic, el que passa és que en general diria que les coses són molt multisectorials. Clar que darrera d' algunes coses avegades només hi ha un fet molt significatiu, però en general les coses passen per moltes variables.  I a més a més diria que moltes vegades molta gent elegeix el fet causant precisament el que menys és el ...

 Una de les coses més sorprenents és la quantitat d' estudis que hi ha que treuen conclusions més que evidents. Inclús treuen conclusions que no arriven tan lluny com l' evidència humana pot veure i experimentar.  I em pregunto si és per justificar sous els seus sous i el seus suposats prestigi.  El curiós és que sempre hi ha una claca a punt que els aplaudeixen, un científic diu, un expert diu, i la prensa i molts ciutadants queden meravellats dels relats exposats i dels estudis aportats.  Si la ciència està feta per persones, i les persones avegades actuem per interessos partidistes i personals i no pel bé comú per que ara hi ha tanta gent que es creu a peu puntetes qualsevols cosa que digui la ciència?  Pot ser per que en alfons es senten beneficiats socialment per totes les conseqüències que comporten aquests estudis tan mediocres, ja que després ells també poden justificar sous i salaris en altres circumstàncies més que dubtoses i seràn recolzats per tot aq...

 Primer em pregunto si té sentit fer-se  aquesta pregunta. La resposta és que no n' estic segur però diria que si que té sentit, per que dins la nostre naturalesa humana i biologica ens fem aquesta pregunta.  Igual no serveix per res fer-se la pregunta, o igual encara pitjor crear mal rotllo fer-se la pregunta.  Quin és el sentit de la vida? Cada persona en té un de diferent o és per tots igual o semblant?  Jo diria que la vida el sentit és patir el mínim, i gaudir el màxim, o sentir plenitut al màxim, i fer patir el mínim i fer sentir plenitut al màxim.  I si mirem una mica més enllà la vida és una espera cap a una altre vida, o bé podem dir que la vida física actual per guanyar-nos una altre vida en el més enllà. Cada persona d' alguna forma busca el seu sentit, la forma d' omplir aquets anys que la vida ens dona a cada persona.  Però bé aquest benestar personal i social aquesta felicitat personal sembla que no és fàcil d ' assolir i cada persona arr...

 Seguint l' argument de l' article anterior hi ha moltes formes d' inflar l' ego, de fer-nos trampes a nosaltres el mateixos i voler utilitzar els demés per sentir-nos millor. Col.lectivament hi ha uns aspectes personals que socialment són valorats positivament i altres negativament.  Per exemple tenir parella,  ser pare,  tenir un bon cotxe, fer bones vacances, tenir moltes amistats, tenir una feina important, fer molta activitat esportiva, o fins i tot en alguns ambients drogar-te molt, o pels homer tenir moltes parelles sexuals.  La pregunta si qualsevol d' aquestes situacions té tan valor per si, i en tots els casos.  En general tenir parella i ser pare són coses important i èxits personals importants a la realització personal, però no crec que et facin ser una persona més important i que té més valor que els altres.  Pot ser si que et dona més valor com a persona, però tampoc crec que un hagi d' alerdejar socialment o sentir-se més important o mil...

 Inflar el jo pot ser una pràctica humana, que es pot convertir en alguna pràctica molt habitual en algunes persones.  Científicament és una pràctica molt difícil de valorar. No hi ha cap aparell que mesuri aquesta pràctica individual i que es pot pràcticar col.lectivament.  Inflar el jo normalment es fa a través d' utilitzar una fet, una realitat i interpretar que aquesta realitat implica que jo soc fantàstic, d' una forma molt més amplia del que fet implica.  Imaginem que una persona té un bon càrrec professional, doncs a partir d' aquest fet ja es creu que ell és una persona super i vol fer creure als demés que ell és una persona super.  Un clar exemple ho veiem en els polítics, molts d' ells es creuen supers i a més volen que els demés creiem que ells són supers.  Però les persones del carrer també practiquem molt el superjo en la nostre vida quotidiana en les coses més petites i insignificants. Treiem petroli emocional d' importància personal del no re...

 De petitons ens ensenyen moltes coses, però entre elles algunes pot ser ens perjudiquen més que ens aporten.  De totes formes jo diria que més haviat hi ha un buit en el que és apendre a mirar el que sentim, apendre a sentir el que sentim.  No ens eduquen en l' experència de sentir el que sentim. Una de les coses més bàsiques i fonamentals de l' ésser humà. Pot ser allò més básic que com a persones ens pot ajudar a ser persones.  Sentir i intentar ser conscient del que un sent és un bon marrón quan moltes vegades no és una experiència meravellosa.  Però com tot coneixement requereix una pràctica, una teoria, una experiència i això la majoria de persones no ho hem viscut.  Ni els nostres pares ni a les escoles ens ensenyen a preguntar-nos que sentim i com ens sentim ja des de ben petits. Si és cert que sempre hi ha excepcions i alguns pares o mestres ens ensenyen a fer-ho però no és l' habitual.  Així és molt provable tal com passa que l' educació actu...

 D' alguna manera podem dir que  ningú és lliure, però al mateix podem dir que tots som i tenim un cert grau de llibertat.  És a dir tenim una llibertat límitada per la física, per la societat i per nosaltres mateixos. La naturalesa ens dona diferents opcions però també diferents limitacions.  La societat en funció de quina vivim ens dona diferents opcions i també diferents limitacions.  I nosaltres mateixos tenim limitacions i possiblitats pròpies tot molt evident fins aqui.  Però a la pràctica sembla que no en siguem massa conscients o que ens passem aquesta realitat pel forro i la ignorem per manipular o per que ens manipulin.  Un dia explicaven que un bebe i un nadó que no hagi estat ben alimentat i els primers anys pot quedar cronicament limitat a un subdesenvolupament cognictiu. És a dir que sempre tindrà una limitació intel.lectual.  En aquest cas concret el passat limita a aquestes persones quan siguin grans.  Per tant és lògic dir qu...