Quicrecquesere

 Quin sentit té la vida? Te un sentit?  Hi ha un llibre de Viktor Fankl molt famós que parla del sentit de la vida i deia una cosa que realment m ' ha agradat per que es d' aquelles veritats que diria que en general no som massa conscients. El que deia Frankl es que el sentit de la vida era un tema tabú, com havia sigut el sexe fa temps.  I si parlar del sentit de la vida és un tema que no queda bé, no està de moda. 

 Si mirem la història humana arreu, des del segle que sigui fins al lloc remot on siguem podem conèixer el que passava en la vida de les persones i en les societats de forma exterior. Com vivien, com es relacionaven, quines coses passaven.  A partir del món exterior i de les relacions exterior podem una mica analitzar i entendre com eren les persona en els temps passats, per poder entendre com som avui dia.  I si un mira la història humana, veu que les guerres i abusos han sigut una part constant molt important de la realitat.  Totes les societats creaven sistemes militars defensius, això explica que l agressió física ha sigut una constant dincs la història humana. El cost humà de les guerres de sofriment creat pels humans ha sigut i és enorme, per que els humans no estudiem de forma prioritaria les causes de les guerrres? 

 La societat moderna actual, que no educa i ensenya des de petits, si no més haviat deseduca.  Als col.legis i a les famílies sembla que ens eduquin a ser engreits i prepotents.  Confondre l' autoestima en crear-se una autosensació de ser ser perfecte, fantàstic i meravellòs, i tot és façana per enganyar als demés i autoenganyar-se.  A certes ideologies del new age, o de superesquerres o femenistes et diuen que t' has d ' empoderar, que tu ets un deu, que vals molt. No serà que l' únic que fan és alimentar a l' ego que tots portem a dins.  Quan un sent i es creu que val molt i és un deu des d 'una forma egocentrica i egolatre pot ser això és just al contrari d' autoestimar-se i de fer-se valer.  Hem creat una societat que crear i fomenta el falsos jo. Parles amb gent i tota l ' estona o cada cop que poden és que jo soc tal. Jo tal qual. Jo soc molt bo. Jo estimo molt als meus. A mi m' aprecien molt. Els amics es frisen per veurem.  Som homomarketings...

 De petitons en general no ens ensenyen d' una forma saludable a reconèixer els errors per nosaltres mateixos.  Avegades ens esbronquen exageradament per no res. Ni ens ensenyen a detectar allò que no fem bé, i ens humillen o ens fan sentir exageradement malament per coses que no hem fet pas malament.  Amb aquest embolic a la memòria primària de tanta gent és normal que sovint tinguem una aversió profunda a reconèixer els errors d' allò que fem.  Ho vivim com una humillació, com una desolació personal, per que associem l' error a no ens estimaran.  Per que sovint hem rebut maltractes psicològics del nostre entorn, pares, mestres, familia, amistats.  De petits ens castiguen però en general no d' una forma constructiva, si no d una forma autoritària i despòtica.  El càstig es converteix sovint en agressió, ferida, humillació, despreci, sensació de culpa, i sensació de que som dolents. I ens crea una sensació de dependència amb l ' autoritat.  A més ...

 Externament en relació amb els demés tenim un munt de possiblitats. Internament en relació amb nosaltres mateixos també som un munt de possiblitats.  Externament podem fer coses bones i coses dolentes als altres. Podem matar, podem donar vida, ajudar als demés a viure, o podem matxacar-los. I a més també podem rebre dels altres coses bones o coses dolentes. Ens poden salvar la vida o ens la poden treure.  Internament hi ha gent feliç i plena i d' altres amargats, en funció de les circumstàncies i de les nostres capacitats internes per ser feliços i sentir-nos plens.  Però està satisfet i feliç per molta gent no es fàcil sobretot per que l' estructura del passat i les vivències han tingut moltes coses díficils i poques de bones.  La nostre reacció des de la infantesa cada nen és diferent, pero de que depen de la voluntat o de que?  Un nen apenes té coneixement de la vida, però en canvi si te una forta capacitat de sentir intensament moltes coses bones i neg...

Suposem que tenim una ànima independent lligada al nostre cos.  Suposem que quan naixem el nostre cos física i si uneix de no sabem on una ànima.   Ja tenim l' eix de la persona posat.  El cos físic i biològic té necessitats i lleis, si no té aixopluc i aliments, i sol ens morim. I l' ànima es pot morir?  Com funciona l' ànima humana? Hi ha lleis que la defineixen o lleis que ha de cumplir?  Som éssers lliures? El color els ulls, tenir un nas, un cul, no ho escollim.  I l' ànima l ' escollim? Si és que existeix, i som ànimes enganxades al cos, escollim l' ànima que som i serem?  D' entrada cada persona és una projecció de possibles persones. Podem sortir llestos, poc llestos, esportistes, adictius, de que depen que acabem amb una personalitat concreta?  I l ' estat d' ànim, la propia estima, la confiança, el sentit de la vida, que siguem ecologistes, feministes, o de dretes, o racistes, o ateus, o creients, de que depen que l' ànima sigui d' ...

Som algo físic i químic, però si un intenta compendre una mica profundament que som físicament i químicament. Que es la física?  Molta gent pensa que no tenim ànima, que som només física i biologia i cervell.  També podria haver qui pensi que tenim ànima però vinculada al cervell.  Penso de totes maneres que el que som, l' experiència i la consciència de viure, i tot el que som i no som conscients va més enllà de la física i la biologia, la fisica i la biologia no expliquen en la totalitat  el fet d' experimentar i el fet de viure, el fet de tenir voluntat i sentir.  És més jo diria que la física i la química expliquen només un petit percentatge del fet viure.  La física i la química ho veiem com una pedra, algo inanimat, aquesta és diria que la nostre concepció de la física i la química, algo que existeix i que no té anima, o sentiment. Podríem definir com a materia inerte.   De la matèria inerte passem a les reaccions químiques. Després passem a...