De petitons en general no ens ensenyen d' una forma saludable a reconèixer els errors per nosaltres mateixos.
Avegades ens esbronquen exageradament per no res. Ni ens ensenyen a detectar allò que no fem bé, i ens humillen o ens fan sentir exageradement malament per coses que no hem fet pas malament.
Amb aquest embolic a la memòria primària de tanta gent és normal que sovint tinguem una aversió profunda a reconèixer els errors d' allò que fem.
Ho vivim com una humillació, com una desolació personal, per que associem l' error a no ens estimaran.
Per que sovint hem rebut maltractes psicològics del nostre entorn, pares, mestres, familia, amistats.
De petits ens castiguen però en general no d' una forma constructiva, si no d una forma autoritària i despòtica.
El càstig es converteix sovint en agressió, ferida, humillació, despreci, sensació de culpa, i sensació de que som dolents. I ens crea una sensació de dependència amb l ' autoritat.
A més a més l 'educació de càstigs i culpabilitats ens allunya del coneixement propi real, de les nostres virtuts, injusticies rebudes, i culpes o coses que fem malfetes.
De petits ja ens allunyen del nostre coneixement personal, real i saludable.
Revem agressivitat i bronques destructives que ens allunyen de voler coneixerns per por a sentir nos tan malament com ens han fet sentir.
A més a més anem acumulant ràbia interior contra el mon exterior sense ser-ne conscients del que sentim i tapant tots aquests sentiments sota una capa d ' amabilitat i simpatia.
Així doncs acumulem anys sense autocrítica personal, sense autocreixement personal, per que no suportem el més mínim error nostre, per orgull, ràbia i buidor i dolor personal.
Comentaris