Quicrecquesere

  Petits actes de malícia dissimulats. Poso dissimulats per que encara que moltes no ho són, són descarats, després són negats. Sempre són negats.  Per exemple quan un amic et diu que ha fet algo o anat amb algú que sap que t' hagués agradat anar o fer i t' ho diu per que et sentis malament.  Evidentment no ho reconeixerà, però és evident que la intenció, l ' eficacia del comentari preparat, pensat i molt intencionat per que a la mínima oportunitat poder-lo dir. O aquell que just s' oblida de dir aquella informació que podria beneficiar a l' altre o en cas de no dir.la podria perjudicar l' altre.  Si això passa, que diria que passa i que tots n' estem una mica d' acord de que passa tot i que hi ha gent que ho nega que passin aquestes coses molt sovint.  Els efectes d' aquests comportaments provoquen recels i distàncies entre les persones.  Estem parlant de petits afectes, si fossin grans podrien causar conflictes forts i fins i tot ser descoberts, pe...

  A les sales de cinema és molta la gent que es comporta com si només fossin ells els que estan gaudint de la pel.licula.  Sorolls de tota mena, gent que no para de xerrar o xiuxiuejar amb el company. Olors desagradables.  Demostren la indiferència de molta gent cap a l' altre. 

  Tractar el problema de la salut mental dels joves i adolescents és un tema complex i complicat. Realment és tan dolenta la salut mental dels joves? Hi ha estudis que diuen que si.  L' altre aspecte seria com a societat quina prioritat i quina lectura en fem que els nous que vénen tinguin una tan baixa salut mental. Un estudi diu que un de cada tres adolescents catalans ha tingut pensaments suicides, la dada és molt alarmant. 

  Llegeixo en un article la magistrada especialista en violència de gènere parlant de la llei del si és si que segonns ella està mal feta i per aixó s' han reduit penes a violadors i a delinquents sexuals.  Segons la jutgessa la llei està mal feta i els jutges en aplicar-la han hagut de reduir les penes als delinqüents sexuals.  Aqui sorgeixen vàries qüestions una dels legisladors que han fet la llei.  I l' altre de l' aplicació d' aquesta llei i de si no hi hagut fins polítics per part dels jutges per desligitimar el govern i les seves lleis.  Sorpren que els jutges en aquest i la justicia hagi sigut tan ràpida en aplicar aquestes rebaixes.  Sorpren que segons diu aquesta jutgessa ells han d' aplicar la llei, i sorpren el poc valor moral a l' hora d' aplicar una llei que deixant anar a violadors posa en perill la seguretat de les persones.  Sorpren que els drets a delinquir estiguin per sobre als drets de no ser agredit, tant per la llei com el paper ...

  Aquell que té una por exagerada a tenir una enfermetat i actua com a tal tot el dia en funció d'aquesta por.  Joan Pere Viladecans escriu un article al meu entendre genial sobre un comportament humà respecta a la por de tenir una enfermetat i com aquest tipus de persones es passen el dia entre metges, farmàcies, consultes i tertulies de malalties.  Ens diu que l' autor que en aquesta actuació i búsqueda hi ha la intenció de sentir-se finalment estimats.  Que les enfermetats existeixen són un fet, que la prevenció és necessària és un altre fet. Ara bé l' ús de les enfermetats per buscar atenció i estima dels altres i tapar les nostres defeciències personals i psicològiques. 

  Es parla d' educació ens trobem amb moltes atrocitats fetes per menors.  Diuen que els pares són absents i l' escola no arriva a tot.  I que molts joves no tenen cap referent que els marquin uns límits o valors.  La societat ens trobem desconcertats veient les atrocitats que certs joves cometen intentant entendre els perques. 

Una de les activitats humanes possibles és fer coses amb la motivació explícita d' anar a fer mal a l' altre en coses petites o menors.  El problema radica en quan les intencions van increscèndo. O quan et toca conviure per parentesc o per cirscumstàncies de la vida amb una persona que sistemàticament busca perjudicar-te.  En general les persones neguem com a fi que el nostre objectiu final sigui  fer mal a l' altre. Si actuem fent mal o perjudicant a l' altre o justifiquem com a mitjar o conseqûència inevitable d' un fi just. La gent que comet violència física en general sempre la justifica per un fi. Els paísos quan bomberdegen un pais veí o un territori o justifiquen sempre com una autodefensa.  Una característica dels atacs i d' anar a fer mal és que es justifiquen per defensar una causa justa.  T' ataco i vaig a fer-te mal per evitar que m' ataquis i per defensar-me dels teus atacs.  Els anar a fer mal, no es reconeixen i es neguen. I si no queda mé...

  Sovint un veu comportaments molts destructius en adults. Comportaments criminals etc... Tenim al llarg de la història grans criminals en el poder.  Si hi ha un denominador comú a tots aquests criminals és que han viscut infàncies díficils plenes de maltractes i dificultats.  Pares i mares violents i maltractadors físics, sexuals o psicològics.  Aquestes vivències acumulades en molts anys d' indefenció per part dels infants, els fan crèixer com adults plens de rencor intern, dolor i frustació.  Aquest dolor i aquesta frustració es transforma amb rábia que passa un component destructiu de tot el que vindrà en el futur. 

En el programa "Tal Com Som" la psicòloga Emilia Ros conversa amb els oients sobre l' adolescència.  L' adolescència és l' etapa dels 13 als 17 anys: d' inpas entre la infantesa i el fer-ser adult .  Els adolescents es  queixen sovint  de que la gent gran els veu  molt sovint malament i els tracten com si no entenguessin res i reivindiquen que tenen opinions pròpies.  La joventut actual no ha estat reprimida en els temes emocionals del passat, però té noves presions sobretot per una entrada abusiva de la tecnològia en les seves vides.  Un altre aspecte que es parla en el programa és la importància que té el grup i les amistats. Els grups d' adolescents formen petites societats a part amb codis col.lectius propis. I per l' adolèscent l' acceptació en el grup és el més important.   Apareix també la complexitat entre els límits que posen els pares i les reclamacions de llibertat  per part dels adolescents.  Volen llibertat de vest...

Hi ha una concepció de la realitat que només dona per vàlid allò que científicament ha estat demostrat.  Tot el que no ha estat demostrat científicament no té validesa més que per gent supersticiosa i ha de quedar fora de l' àmbit oficial i professional.  La controversia és clara en ocasions molt concretes. Alguns ajuntaments han contractat a zahoris, per trobar pous d' aigua ara que hi ha tanta sequera.  Els col.legis de geòlegs s' han queixat d' aquestes contractacions i han demanat als ajuntaments que cancel.lin aquestes contractacions.  La pregunta és clara hem d' abolir tot aquell coneixement basat en qüestions no científiques? I en casos més concrets quan estem parlant de qüestions materials com la geològia?  I en el cas que la no ciència doni resultats millors que la ciència que fem? O que la no ciència doni coneixements i informació que aporten coses importants a la vida humana que fem? 

 Avegades tractant amb gent un té la sensació que li agrada crear problemes als demés. Sembla que gaudeixin creant problemes o que busquin crear problemeso malestar als demés. Lògicament ningú reconeixerà que actui per fastiguejar o per què les coses surtin malament inclús quan ell en certa manera en surt perjudicat.  Posem pel cas que la relació amb aquelles persones que just sempre els hi passen coses que just sempre perjudiquen sempre als altres.  Un exemple de gent que en les coses que fan allà on siguin sempre hi ha problemes. Si compren productes a una botiga sempre se' ls espatllen els productes quan no són gent torpe i quan saben fer un bon ús de les coses quan volen i quan els convé. Hi ha gent torpe o agressiva en l ' us de les coses. Però ara estic parlant de la gent que busca en les situacions que les coses surtin malament.  

 La salud mental. La salud mental és fonamental pel benestar de cada persona. Les estadístiques actuals ens diuen que hi ha un elevat número de ciutadants del pais que consumeixen ansiolítics i antidepressius. Això vol dir que el sofriment emocional d' una part de la població és elevat. I en l' aspecte més dramàtic el número de suicidis es manté molt elevat.  La mitjana europea de psicòlegs a europa és de 18 psicòlegs cada 100.000 habitants. A Espanya hi ha 4 psicòlegs per cada 100.000 habitants i a Catalunya 9 psicòlegs clínics per cada 100.000 habitants.   Es calcula que la meitat de les consultes d'atenció primària estan  relacionades amb problemes de salut mental. També és cert que una part de la població amb problemes de salut mental es resisteix a tractar-los per problemes de manca de cultura emocional i per estigmatisme social. I al mateix temps tampoc es dona servei a la gent que demana ajuda psicològica a l' administració. La paradoxa és que molta gent ...

  El bonisme, seria un concepte nou per definir una tendència social a demanar i reclamar el bé de forma molt continuada i notòria, però d' una forma molt superficial, diguem-ne només amb titulars.  I aquesta pràctica del bonisme té com a punt d' inflexió l' aparició de les xarxes socials.  Es defensen drets de forma selectiva, exclusiva i concreta i de forma repetitiva des de posicions individuals i personals, sense tenir en compte altres problemes moltes vegades molt més importants i greus.  La intensitat de la reivindicació és molt estrident i acusadora buscant un càstig ràpid dels considerats culpables o responsables.  Al final un té la sensació del que els importa realment a aquestes persones és cridar l' atenció cap elles mateixes i castigar als que consideren culpables, però que el bé real de les persones que defensen els importa molt poc i els efectes negatius a persones terceres i inocents també els és indeferent.  Aquests forma d' actuar posa molt...

Un grup de nois joves em va explicar l' altre dia com els molestava i com es sentien molestos del que havia passat a la seva escola durant el curs, ja que a la seva classe els havien estat castigant constament durant el curs per que algú feia una gamberrada.  Els alumnes deien que sempre eren els mateixos dos els que la feien, que tothom sabia qui era i els mestres el que feien era castigar a tota la classe.  Aquesta dinàmica educativa de castigar a tota una classe pel que han fet uns alumnes en concret jo també la recordo que havia passat a la meva classe.  La dinàmica era càstig a tota la classe si no sortia l' infractor, lo qual diria que el que feia és que els infractors se sentissin més poderosos i satisfets de la malifeta que havien fet.  La qüestió és que en general mai els infractors declaraven la culpa, és més repetien la gamberrada al cap de poc temps.  El que passava és que durant l' any es creava molt sovint un ambient de mal humor, culpa i càstig ge...

  L' altre dia vaig llegir un article en que una persona del món de la cultura defensava el dret a avortar.  Deia que les dones tenien el dret de fer el que volguessin i creiessin amb el seu cos. Deia que la dona tenia havia de tenir clar que ella era l' única propietària del seu cos i la seva ment i que ella decideix.  Escoltant aquesta senyora, i segons aquesta senyoria no hi ha debat. Això és així i punt.  Després en el mateix article, declarava que no l' importava dir-ho que ella havia avortat. També deia que havia sigut una desició molt intensa i potent.  Reivindicava el dret a l' avortament com un avenç social, de llibertat i progrés. Aqui podríem per començar parlar del que significa avortament. Interrupció de l´embràs. Esten parlant d' un embrió i un fetus, per tant és una altre vida? És clar que almenys és el principi d' una altre vida, no de la vida de la mare. Per tant això que afirma l' entrevistada no és cert, no estem parlant només del seu cos,...

 Donar les culpes a l ' alltre i posar-se medalles. L esport nacional d' una bona part dels espanyols és donar les culpes al vei a l' oponen i posar-se mèrits de totes les coses bones que passin.  Així doncs si passa alguna cosa positiva, no falten els que es posen la medalleta i si passa alguna cosa negativa no falten els que donen les culpes els altres.  I la veracitat? La realitat o veracitat no importa és el de menys.  Dificilment una persona i un col.lectiu millora si les persones i els col.lectius es posen medalles que no es mereixen i si no assumeixen mai les responsablitats.  Assumir les responsablitats té costos personals, col.lectius, econòmics, de poder, de estatus, i per això no es volen assumir per què l' ego no pot suportar no ser tan guapo i tan brillant com un es vol creure.  Ara bé no reconèixer els errors porta a l' aïllament personal i col.lectiu o al conflicte permament.  No reconèixer els errors ens portarà a repetir altre vegada e...

 La dificultat d ' entendre el món  des de la raó. La raó és una eina que tenim tots els humans en major o menor grau.  Intentar entendre el món des de la raó cosa que diria que la majoria d' humans intentem en algun moment o altre de la nostre vida.  Per això molts desisteixen a mirar d' entendre'l i no els falta raó doncs al final s' arriva a uns topalls que la raó no aconsegueix sobrepassar.  Pensar que la ciència només des de la raó aconseguirà entendre el món és per altre banda una creencia també arrelada en molta gent. El món des de la raó no s' enten però s' aconseguirà entendre per que la ciència aconseguirà trobar una explicació racional a tota l' experiència humana.  La raó xoca amb la lògica i per lògica per explicar i entendre la realitat li toca creure en el miracle, en lo sobrenatural.  I en general als humans no ens agrada creure en allò que la raó i la ciència no pot constatar.  La lògica de la raó ens porta a creure en un déu o in...

 Gent intel.ligent i manipuladora.  La gent intel.ligent i creativa en certa manera te més riscos personals en caure en actituts manipuladores.  I la manipulació la fan cap a un mateix i cap als demés.  Com tenen una alta capacitat intel.lectual és molt difícil que reconeguin els seus propis errors i que la vida els faci reconeixer'ls per que acostumen a sortir-se victoriosos de tots els conflictes.  Passen els anys i van aprenent i millorant les tècniques de manipulació cap als demés al mateix temps que cada vegada manipulen millor la pròpia realitat i tenen més dificultats per reconèixer els propis errors i defectes.  Si ademés la vida per situacions econòmiques, laborals o familiars els permet no haver de rendir comptes a cap autoritat que els faci recapacitar aquest tipus de persones és impossible que baixin del seu pedestal d' orgull i manipulacions. 

 El bonisme genera malisme.  Els que practiquen el bonisme o els que el  recolzen i aplaudeixen  neguen que sigui bonisme.  Al llarg de la història els líders històrics defensant tota mena d' ideològies o règims han volgut fer creure el resta de la població que ells eren molt bons i que estimaven i es preocupaven molt pel poble.  Els polítics actuals podríem dir que fan el mateix, ens venen que estimen molt el poble i que actuen i treballen pel poble.  Que passa que certa part de la població que percep aquests comportament tant estereotipats i falsos pot acabar aplaudint a líders que practiquen el malisme, és a dir quan més dolents i gamberros més aplaudits són per una part de la població.  De fet podem dir que els líders polítics piboten entre aquestes dues tendències per atraura als votants vedells o als votants fanatitzats. 

 Presumir, agradar, agradar-se i estimar-se. Presumir és una activitat humana, una forma de relacionar-se amb els altres.  Científicament seria molt dificil de definir, però sobretot diria que el significat que té socialment és lluir alguna cosa relacionada amb un mateix. Lluir  en general una coses o qualitats superficials o material. Puc presumir de cotxe, de casa, de vestit, d'èxits empresarials, d' èxits esportius. Pots presumir de tenir parella, de ser famós, de tenir fills, de parlar idiomes, de tenir molts amics. I per últim presumir dels nostres atributs físics i la nostre vida sexual.  El presumir comporta una certa exhibició personal i aquí les xarxes socials han democratitza' t el fet d' exhibir-se públicament a tothom. Abans només podien fer-ho els famosos ara exibir-se és a l' abast de tothom amb les noves eines tecnològiques.  A les xarxes socials, la gent s' exhibeix, físicament, exhibeix la seva felicitat, exhibeix la seva espiritualitat, exhibei...

 Un dels problemes individuals i personals que patim les persones és entrar en un bucle mental negatiu. El procés passa d' una preocupació que la processem mentalment i de forma racional a la ment i que ens crea una certa angúnia i que ens ve a la ment constantment es va repetint constantment a la ment. És a dir una preocupació d'una cosa externa passa a crear-se un bucle.  Per sort el pas del temps crea canvis, i l' acció interna de la vida quotidiana i externa del contacte amb els demés també crea dinàmiques de canvi.  També és cert que el pensament repetit en bucle, o la preocupació repetida en bucle té molta força i en moltes ocasions pot seguir-se repetint una i una altre vegada creant quadros d' elevada angoixa.  A partir d' aquí cada individu resolt o porta la situació a diferents sortides, algunes tenen efectes positius i d' altres efectes agreujants com caure en adiccions.  Per aixó és molt important per les persones tenir la capacitat d' educar el ...

  Espanya és un pais divers i variat, on conviuen els que volen la unió política del país i els que volen que el país es divideixi en diferents territoris, és a dir països.  Aquesta situació genera un continua tensió i desgast social. Ni ens els separatistes aconsegueixen el seu objectiu, ni els unionistes deixen de gastar recursos per tal de mantenir la unitat d' Espanya més enllà de l' àmbit que jo entenc democratic.  Ser independentista no és il.legal però en canvi dur-la a pràctica pel que el meu entendre seria la lògica democràtica no és legal.  Convocar un referendum a les regions independentistes està terminanment prohibit sota pena de presó. Decidir la independència de forma unilateral per part dels parlaments regionalistes també és condemnat sota pena de presó i a més a més comportaria la intervenció militar del govern central.  Podem dir doncs que Espanya és un pais unit no des de la llibertat dels seus diferents pobles i regions, si no que és unit man...

El marc públic de treball per molta gent és un avenç social. Per molta gent representa un sistema de drets legítims dels treballadors públics.  Sens dubta la cobertura legal així ho afirma. Ela drets jurídics dels funcionaris públics són indestructibles.  Recolzats per una normativa legal i un sistema judicial, inplacable a favor i la defensa dels drets dels treballadors públics.  Recordem però que els sistema judicial és format també per funcionaris públics, per tant podem dir que són un àrbit una mica parcial de la causa pública amb els perills que això comporta de defensar en excés i de forma abusiva actituts públics que perjudiquen a la societat.  Al final un té la sensació d' un cert corporativisme, i avegades amb tins fins i tot una mica obscurs i punts mafiosos de la cosa pública endogàmica i nepotista. I certament una estructura infranquejable, amb uns privilegis sovint abusius d' una part de funcionaris.  Un model laboral rígid, on els treballadors tene...

Hi ha una corrent de pensament a les societats occidental d' atribuir gènere a qualsevol aspecte de la vida i de les coses.  Així et diuen o creuen que el dia representa el masculí i la nit el femení. El sol el masculí i la lluna el femení. Hi ha les teories provinents de l' orient on es parla dels dos pols enèrgetics identificats en el gènere. El yin és el femení i el yan l' energia masculina.  A partir d' aquí també s' ha fet una espècie de classificació de les conductes i sentiments humans relacionant-los o fent-los pertanya a un gènere determinat.  Per exemple la força física correspon al gènere masculí, la tendresa els cuidados són cosa pertenyen al femení. Et diuen competir és una actitut masculina, cooperar és una actitut femenina.  Buscar el poder és el poder i alimentar l' ego és masculí, la violència i el maltracte és masculí.  Aquesta categorització de la realitat en termes sexuals o de gènere intenta explicar la realitat de les coses, per entendre-le...

En una conversa de bar entre un grup d' homes va sorgir el tema de les noves masculinitats, el tema de l' identitat sexual.  La prespectiva general era que els temps actuals estaven canviant i que ens havíem d' adaptar a les noves realitats.  Diguem-ne que els consens era que s' ha de respectar la identitat sexual de cada persona i que cada persona faci el que ell senti.  Aprofondin en aquesta idea i seguint el fil d' aquest argument deixa a entendre, que si un nen vol ser nena o a l' inreves doncs endavant no passa res i se li ha de respectar. Si algú es vol canviar de sexe doncs endavant també se la de recolzar.  Aquesta era la postura general dels participants a tertulia.  Ara bé la primera pregunta que em va sorgir d' aquesta visió general, és preguntar que vol dir sentir-se home o dona. Com sap un que se sent home o que se sent dona. I que és sentir-se dona o sentir-se home, per que aquest és l' eix fonamental de l' identitat sexual tal com este...

  La necessitat humana que ens facin cas, provablement forma part de la naturalesa humana.  Si no estariem aillats i sols.  Però en el dia a dia per feina podem tenir a gent que ens fa cas. Si anem a comprar el venedor en teoria també ens fa cas. Si estem malalts el metge ens fa cas.  Tots aquests que ens fan cas, són limitats i formen part de l ' estructura econòmica social.  Que passa si això no ens és suficient. Si no tenim altre gent que ens faci cas, i necessitem més gent que ens faci cas.  Ens podem anar al bar, a la peluqueria, al gimnàs.  Tot i així podem arrivar a casa sentint encara necessitat de que ens facin cas. I a casa tenim les xarxes socials, que avegades es podríen dir xarxes antisocials.  I a les xarxes que un cop les tens insta.lades et dificulten no fer-lis cas veus un pilo de gent posant fotos de la seva vida per que els mirin i els facin cas.  Pot ser que vingui de la infantesa aquesta manca de sensació de que ens hagin...

La pau personal, està en pau amb un mateix és un aspecte important i fonamental de l' experiència personal de cada ho.  Està amb pau, podríem dir que implica una certa alegria personal del fet de viure i experimentar la pròpia vida.  Se suposa que sentir-se en pau recau també han haver fet més o menys bé les coses al llarg de la vida i haver acceptat les coses que no hem fet tan bé. Sentir-se en tranquil amb la consciència pròpia. Moltes vegades les persones ens enganyem i ens autoenganyem amb el relat de la nostre vida per justificar actes que no han estat molt bons amb els altres o un mateix. I intentem forçar una pau interior que dificilment arrivarà per aquest camí. Es pot arrivar a la pau interior des del poder i el maltracte als demés? Es pot estar en pau amb un mateix no reconeixent els nostres actes interiors reals?  El benestar i els sentiments interiors de benestar són assolibles humanament o tots d' alguna manera fem una fugida endavant?  La vida no és don...

  És curiós que la realitat és la mateixa per tots en canvi l' interpretació i anàlisis que les persones en fem dels fets és sovint contrari.  També és curiós que les opinions contràries es mantiguin el llarg del temps, és a dir que no és només quan passa un fet si no al llarg del temps les persones i els col.lectius es mantenen en les mateixes postures.  També és curiós que fets curiosos s' analitzin per blocs idèntics, ho veiem en futbol, en política, en ideològies etc. etc.  Fins i tot hi ha una certa tendència a que els conflictes acabin en dos blocs al 50 per cent.  Per què les minories es van adaptant i flexiblitzan en un bloc del 50 per cent per no ser derrotades. Que les coses passin així si és que passen així pot fer pensar en la teoria que hi ha un cert gust a tenir un enèmic per descarregar les nostres ires i odis més profunds. Per altre necessitem reafirmar la nostra fràgil autoestima pertanyent a algun bloc o col.lectiu.  

  La dificultat de creure en Déu, per les persones de la societat actual és molt alta. Hi ha una tradició oral i familiar de creure en Déu que avui en dia s' ha trencat i l' ateísme reina.  Per altre banda reina també una especie de creencia new age que jo almenys no entenc ben en que creu. Sembla que cregui en Deu pero al mateix temps nega a Deu.  Però el Deu cristià diguem-ne que és l 'artenativa vigent a l' ateïsme, es un deu que ho sap tot, ho veu tot i ho pot tot. D' entrada xoca i sembla que es contradiguii amb l' existència de problemes i desgràcies que passen el món. Sobretot amb les injustícies que sofrim els humans per causa i culpa d' altres humans.  Seguint aquest argument de l' existència de les injusticies negaria l' existència de Déu d' un Déu totpoderós. Si Déu no es tot poderós ja no és Déu serà una altre cosa pero no Déu. 

  El sentit de culpa de l' esglèsia que ha posat a la societat a la societat que ha posat al pecat. Un sentit de por constant a cada cosa que fem i vivim.  Si això i sumem que al deu cristià ho veu tot, és present a tot arreu, es pot crear una sensació de claustrofòbia o por a qualsevol cosa que fem. 

  Un es queda preocupat, quan un té la sensació que hi ha moltes escoles del pais que es fan petits actes i activitats fomenten i creant conflictes sexuals als nens. I fins i es fomenta es positivitza el fer- se transexual i mutilar- se els genitals si el cas es d un home que vol ser una dona.  Preocupant que les escoles i els centres educatius considerin que aquesta es la linia educativa necessaria. 

 Aslam es un paquistanes afincat a Barcelona al barri del Raval, un barri dels més pobres i centrics de la ciutats on regenta un cibercafe.  El que sorpren de l' Aslan es la seva elegància enmig d' un barri tan humil. Aslan vesteix amb corbata, i el que més impacta de l' Aslan és la simpatia i el somriure que sempre té a la cara. 

  La gent s' enfada molt quan es parla del tema de les enfermetats i les emocions.  Els enfada profundament que es parli de que les enfermetats tenen conexions amb el tema emocional i espiritual.  Que les enfermetats tenen una part genètica, orgànica, de contamició ambiental, d' agressió ambiental.  Ara bé quina part de la enfermetat es produïda per la somatització de problemes personals versus emocionals. 

  Barallar-se es podreix quan dos volen lo mateix, o quan es volen pendre decisions conjuntes que una de les parts no volen pendre.  Ja els menuts, sovint es barallen per la mateixa joguina fins el punt d' arrivar a l' ús de la força física per obtenir la joguina desitjada.  És curiós que just en el mateix moment dos nens desitjin el mateix joguet amb una intensitat altíssima just en el mateix instant i el mateix lloc.  Un es pregunta perquè en el mon infantil passen aquestes i quines en són les causes reals d' aquestes disputes i si en el món adult d' alguna manera no passen també situacions similars.  Que hi ha aquesta tendència a posar-nos a la vida de l' altre, desitjar el que té l' altre, o pot ser també hi ha un desig dissimulat d' agredir a l' altre. 

Una de les acusacions més famoses al llarg de l' història entre humans, és l' acusació d' odi. M' odia,  odia.  Les variants són, és un feixista, un supremacista, és un masclista, racista, és un traidor, un sediciós, un capitalista, un comunista etc,etc...  Acusar d' odi amb totes les seves variants és una pràctica habitual en la història humana. A partir de l' acusació d' odi es pot acusar de ser dolent, per tant tenim dret a castigar-los i per tant tenim dret a ser compensats pel mal que ens han fet.  Culpar els demés és molt pràctic per posar en problemes els demés i així poder sobresortir nosaltres.  I tenir culpables ens va molt bé per descarregar la nostre ira i els nostres malestar contra un altre.  I poder descarregar la nostre enveja i la nostre maldat cap als demés. Treure la nostre enveja donant una aparença de ser bones i justes persones. 

  L' enveja i l' odi, són sentiments que sentim cap els altres.  El problema és que ens costa molt reconeixel' s per que no es veuen, no són físics.  Interiorment costa veure' ls i més costa acceptar-los.  I en els altres també ens costa veure i acceptar que els poden sentir contra nosaltres o contra altres, per què són invisibles.  L' enveja i l' odi ens poden orientar d' allò que voldríem ser nosaltres.  Altre cosa és inventar-se odis i enveges dels altres per criminalitzar-los.  Després hi ha els odis fonamentats de maldats rebudes que si no netegem ens podem portar a nosaltres a caura en odis i maldats. 

 Diu el refraner popular clarament que qui no plora no mama. És a dir qui no es queixa, qui no reclama, no treu rèdits o beneficis.  Per tant una actitut humana per defensar els propis interessos és queixar-se i reclamar. Ara bé aquesta queixa depen de com es faci, si es fa de forma molt agressiva pot generar problemes a terceres persones. I pot generar una situació de tensió general allí on s' estan queixant continuament.  Queixar-se dona rèdits econòmics i socials. Fins i pot donar una certa notorietat o protagonisme. Si em queixo em faig notar i per lo tant la gent es fixa amb mi.  El perill pot portar-nos a la cultura de la queixa constant. Hi ha gent que només parles amb ells i no paren de queixar-se d' allò d' això o de lo de més enllà.  La queixa constant de determinades situacions ens poden portar a postures neuròtiques sense adonar-nos compte, a actituts agressives vers l'altre i una frustració personal per que mai estic content, per que si estic conten...

 Penso que tots vivim el dia a dia situacions en que veiem a persones que tenen una dificultat molt gran per veure i acceptar els errors que cometen. Quan l' error el cometen els demés ho advertim i ho diem rapidament, però quan el cometen nosaltres ens costa molt de veure i de reconèixer i acceptar.  Veure i reconèixer els errors propis és molt difícil.  Provablement no ens han educat des de petits i fer-ho i en canvi ja de ben petits hem creat uns mecanismes per tapar i no mirar els nostres defectes creant falses realitats sobre nosaltres mateixos.  Aquesta falta d' acceptació dels nostres errors ja siguin grans o petits al llarg de la vida ens poden portar a generar personalitats molt conflictives, per què continuament haurem de crear nous culpables per tapar les nostres frustracions i defectes. 

 Les lleis públiques i la justicia pública són una realitat necessaria a tot el món.  Els anarquistes creuen que la societat aniria millor sense l' institució de justicia.  La justicia està vinculada i recolzada amb un sistema policial i de presons.  Els sistemes judicials intenten posar ordre a les relacions humanes evitant abusos i maldats entre humans a través de l' amença sancionadora.  I un cop realitzades aquestes injusticies intenta evitar la reincidència.  Ara bé la justicia real es basa amb unes lleis fetes per homes, i en l' aplicació i interpretació de les lleis també aplicades per jutges que també lògicament són persones.  Per tant la justicia està limitada per la condició humana. És a dir la capacitat de restaurir els perjudicis que la gent ha sofert és humanament en moltes situacions molt límitada, per exemple en cas de víctimes mortals.  Per altre banda moltes lleis i l' aplicació de moltes al llarg de la història han sigut font d' ...

El que ens passa per dins a les persones, les nostres emocions i sentiments és un món complex i íntim. Només un mateix pot saber el que sent i saber les motivacions que el duen a actuar i fer o dir tal cosa.  I lògicament és molt fàcil fingir i no reconèixer sentiments com l' enveja, o la necessitat de sentir-se important com a eixos d' algunes conductes personals.  Per altre banda un té la sensació de que el morbó, el disfrute de les desgràcies dels altres ens atrau.  Les polèmiques a la televisió venen.  Veiem els polítics com sembla que gaudeixin destruint i matxacan l' adversari. I si ho fan els polítics per que no ho hem de fer les persones corrents en els àmbits professionals o cercles d' amistats.  Quan algú ens critica o ens porta la contraria de seguida a molta gent li surt una actitut agressiva d' anar-lo a destruir o matxacar.  Una altre forma de matxucar és callar quan veiem injústicies que perjudiquen als altres. O fins i tot amagar informació ...

 Competir, o voler ser millor que els demés, forma part de la naturalesa humana i personal.  De petitets  ja competim ens molts aspectes, en les notes, en l' esport, en el lideratge.  Competir no s' ha de considerar una cosa negativa per se. Al contrari diria que en certes dosis és una activitat necessària amb efectes positius.  En una competició esportiva o en un joc els adversaris intenten perjudica l' altre i millorar la seva execució o habilitats de forma sana. És a dir en aquest competir ens ajudar a millorar-nos, a millorar l' altre per que competint amb nosaltres també millora les seves capacitats.  Competir amb un mateix, esforçar-se per millorar allò que fem, també és una bona manera de sentir-se millor, més satisfet i ajudar als demés en allò que fem. Un metge que s' automillora la seva feina, o un músic que busca millorar el seu art ens beneficia finalment a tots.  El problema de competir en excés o només competir pot acabar sent una especie...