Quicrecquesere

  La gent s' enfada molt quan es parla del tema de les enfermetats i les emocions.  Els enfada profundament que es parli de que les enfermetats tenen conexions amb el tema emocional i espiritual.  Que les enfermetats tenen una part genètica, orgànica, de contamició ambiental, d' agressió ambiental.  Ara bé quina part de la enfermetat es produïda per la somatització de problemes personals versus emocionals. 

  Barallar-se es podreix quan dos volen lo mateix, o quan es volen pendre decisions conjuntes que una de les parts no volen pendre.  Ja els menuts, sovint es barallen per la mateixa joguina fins el punt d' arrivar a l' ús de la força física per obtenir la joguina desitjada.  És curiós que just en el mateix moment dos nens desitjin el mateix joguet amb una intensitat altíssima just en el mateix instant i el mateix lloc.  Un es pregunta perquè en el mon infantil passen aquestes i quines en són les causes reals d' aquestes disputes i si en el món adult d' alguna manera no passen també situacions similars.  Que hi ha aquesta tendència a posar-nos a la vida de l' altre, desitjar el que té l' altre, o pot ser també hi ha un desig dissimulat d' agredir a l' altre. 

Una de les acusacions més famoses al llarg de l' història entre humans, és l' acusació d' odi. M' odia,  odia.  Les variants són, és un feixista, un supremacista, és un masclista, racista, és un traidor, un sediciós, un capitalista, un comunista etc,etc...  Acusar d' odi amb totes les seves variants és una pràctica habitual en la història humana. A partir de l' acusació d' odi es pot acusar de ser dolent, per tant tenim dret a castigar-los i per tant tenim dret a ser compensats pel mal que ens han fet.  Culpar els demés és molt pràctic per posar en problemes els demés i així poder sobresortir nosaltres.  I tenir culpables ens va molt bé per descarregar la nostre ira i els nostres malestar contra un altre.  I poder descarregar la nostre enveja i la nostre maldat cap als demés. Treure la nostre enveja donant una aparença de ser bones i justes persones. 

  L' enveja i l' odi, són sentiments que sentim cap els altres.  El problema és que ens costa molt reconeixel' s per que no es veuen, no són físics.  Interiorment costa veure' ls i més costa acceptar-los.  I en els altres també ens costa veure i acceptar que els poden sentir contra nosaltres o contra altres, per què són invisibles.  L' enveja i l' odi ens poden orientar d' allò que voldríem ser nosaltres.  Altre cosa és inventar-se odis i enveges dels altres per criminalitzar-los.  Després hi ha els odis fonamentats de maldats rebudes que si no netegem ens podem portar a nosaltres a caura en odis i maldats. 

 Diu el refraner popular clarament que qui no plora no mama. És a dir qui no es queixa, qui no reclama, no treu rèdits o beneficis.  Per tant una actitut humana per defensar els propis interessos és queixar-se i reclamar. Ara bé aquesta queixa depen de com es faci, si es fa de forma molt agressiva pot generar problemes a terceres persones. I pot generar una situació de tensió general allí on s' estan queixant continuament.  Queixar-se dona rèdits econòmics i socials. Fins i pot donar una certa notorietat o protagonisme. Si em queixo em faig notar i per lo tant la gent es fixa amb mi.  El perill pot portar-nos a la cultura de la queixa constant. Hi ha gent que només parles amb ells i no paren de queixar-se d' allò d' això o de lo de més enllà.  La queixa constant de determinades situacions ens poden portar a postures neuròtiques sense adonar-nos compte, a actituts agressives vers l'altre i una frustració personal per que mai estic content, per que si estic conten...