Quicrecquesere

Quan es parla de que vol dir ser bona persona, s' en parla poc i sovint en to de mofa.  En canvi si que es diu sovint que tal o qual és bon tio.  També hi ha una actitut de molta gent de fer-se la bona persona de forma dissimulada. Explicant coses de la vida quotidiana i deixant a lluir que ells són molt bons. Exemple n' hi ha moltíssims.  Ara bé diria que una definició imprescindible per ser bona persona seria el principi de no fer mal a ningú de forma gratuïta ja per fer-li mal o per indiferència.  Si algú que  no ens va ni en bé li fem un mal greu per que ens interessa per qualsevol interès personal o material i material podem dir que aquesta forma d' actuar no és massa correcte.   

  Els debats moltes vegades es transformen en bronca, en lluita per acapar l' atenció i en actes per posar-se medalletes a un mateix i tirar pestes dels altres. Es transformen amb actituts impermeables, acusacions etc...  Lògicament les tècniques per captar l' atenció per posar-se medalletes, per criticar els altres són multiples i variades.  En teoria els debats haurien de ser llocs comuns de compartir idees, apendre dels altres, tornar a reflexionar les coses i idees pròpies amb l' ajuda dels altres. 

  Podriem parlar de la violència psicològica, un tema complex i delicat.  En molts debats i discussions familiars, entre amics, a la tele o en un bar passen moltes coses, pot ser més de les que semblen.  Una cosa curiosa que veig que en els debats sorgeixen moltes passions entre les persones.  I un impuls que surt molt és el de treure molta agressivitat interna i anar a matxacar i a fer sentir malament a l' altre. Ja bé ridiculitzant-lo, desvaloritzant-lo, o bé acusant-lo de dolent o mala persona evidentment amb paraules més subtils.  Els motius per fer això pot ser són ràbies, orgulls, enveges personals que rauen en les relacions humanes.  I el motiu d' aquestes ràbies poden ven ser fustracions i mancances afectives.  Un debat una discussió no hauria de ser res més que compartir idees, en canvi ens transformen amb focs i lleçament d ' artilleria entre uns i altres. 

Donar les culpes a l' altre quan hi ha un problema és una pràctica habitual. Podríem dir que és un excusa egoista per evitar un problema o una crítica personal. No es fa per matxucar l ' altre es fa per no assumir la pròpia responsablitat en l' error. Ara bé si donar les culpes els altres genera un problema a l' altre injust ens és ben igual. Un altre aspecte dins la gama d' actituts negatives és el fet de tirar merda continuament als demés per se, o millor dit per que si. És com treure una rábia i una agressivitat subjacent per se. O podríem dir una certa malicia ens dona plaer fer mal. I si ens dona plaer fer mal hauríem d' averiguar el perque.  Realment ens dediquem a fer mal per se?  A la pràctica ho veiem a la societat i en les persones com una pràctica comuna aprofitar el context de les converses cotidianes per anar tirant merda als col.lectius a qui no ens cauen bé.  Ho veiem a la societat com la gent llença crítiques i acusa de forma injusta continuament...

  Donar les culpes a un altre és una característica humana més antiga que el anar a peu, per treure ràbies frustracions, agressivitat interior i enveges al no sentir-se un realitzat en els propies objectius.  Els motius per culpar de forma sistemàtica a qui no te en mesura substàncial la culpa són varis com hem dit.  L' enveja, que es pot basar en sentir-se inferior o en la necessitat de sentir-se superior o clarament superior.  La contrapartida a culpavilitzar és la impossible o quasi improvable acceptació de les pròpies limitacions i defectes, la qual cosa per els envejosos es fa insoportable.  Curiosament quan un accepta les seves limitacions i realitats les supera i les millora sistemàticament en la majoria d' ocasions.  Quan un accepta que no ha actuat bé gaire bé sempre canvia i passa a millorar la seva forma d' actuació.