Quicrecquesere

 Una cosa que he experimentat amb una certa duresa i dolor i un cert alliberament és dir-li cascarrabies a un cascarrabies l' experiència te una part frustrant i una part reconfortant.  Normalment en algunes relacions hi ha com un estira i arronsa de qui domina la relació, de qui valora més a l' altre i de qui el necessita més.  Dins aquest contexte el sector cascarrabies sempre tendeix a fer-se l' estre a no donar satisfacció a l' amic a donar-se amb conta gotes per molt que es mori de ganes de que la relació flueixi amb més presència i naturalitat però el cascarrabies no ho pot evitar. Ha de mantenir-se en la relació tensa i rancia, poques dosis i sempre amb un cert mal regust i valorant sempre una certa acceptació i necessitat per part de l' altre, una certa seducció de l ' altre o un cert lligam. Si això es perd del tot ja podra exercir el cascarrabiansisme.  Doncs bé l' experència és dona explosiva quan respons una mica de forma airada a un cascarrabias...

  Vivim en la societat de culpar els altres de tot, victimitzar-nos al màxim i anular les nostres responsablitats i efectes al màxim.  Això si apuntar-nos també als èxits al màxim.  Ara bé la realitat és així ? Els altres tenen tanta culpa de tot? Pot ser si, però avegades no tant. Nosaltres no tenim mai la culpa de res? Pot ser si però avegades les conseqüències dels nostres actes generen perjudicis als demés i això es veu que mai ho veiem.  La realitat és que volem negar la nostra part negativa tant la col.lectiva, com la individual i el problema és que ho fem prescindint de la veritat o realitats, neguem i no volem veure les nostres parts negatives i fins i tot avegades malèfiques neguem l' existència de les nostres emocions que no són tan bones.  I un dels grans mètodes per fer-ho es desviant l' atenció i hi ha moltes tècniques diferents per fer-ho. Creant enèmics i imaginaris, repetir queixes fins a la sacietat amb bases més que discutibles, amagar tot allò...

 En un article de lavanguardia publicat per l' editorial, parlava dels índex d' ansiolítics que prenien els adolescents. Primer un article en to molt condescendent. Segon una confusió literal perque combinava de forma confusa masculí i femení, i majorment femení és a dir que no sabiem de quin grup exactament parlavem.  Després la conclusió que la culpa deient els experts és de les xarxes socials.  L' actitut del text un té la sensació que tracta els adolescents amb un cert despreci i suficiència dissimulada. I després parlar dels experts referint-se com la societat formal és a dir com nosaltres els adults que la responsablitat la culpa la causa no en tenim cap. I dona les culpes a les xarxes socials. És a dir nosaltres els adults, els experts els que fem la societat no tenim cap responsablitat en allò dolents que els hi passa als nens i als adolescents tot és culpa de les xarxes socials el nou dimoni. Ara bé pares mestres, polítics autoritats no tenim responsablitat negat...

  Una cosa és el que socialment fem veure que sentim vers els altres, i l' altre la realitat que sentim realment.  Un altre aspecte més complex encara és allò que sentim realment per nosaltres mateixos i allò que fem veure que sentim als demés, però també i més important encara allò que ens pensem que sentim per nosaltres.  Un articulista de ABC Diego Garrocho escrivia un article de per què ens odiem tants els humans. Quina explicació hi ha tan odi social i personal que existeix entre les persones i els col.lectius.  A partir de donar per certa aquesta hipotesis apareix la pregunta de que volem nosaltres, que ens odiin  o que ens estimin?