Quicrecquesere

 Penso que tots vivim el dia a dia situacions en que veiem a persones que tenen una dificultat molt gran per veure i acceptar els errors que cometen. Quan l' error el cometen els demés ho advertim i ho diem rapidament, però quan el cometen nosaltres ens costa molt de veure i de reconèixer i acceptar.  Veure i reconèixer els errors propis és molt difícil.  Provablement no ens han educat des de petits i fer-ho i en canvi ja de ben petits hem creat uns mecanismes per tapar i no mirar els nostres defectes creant falses realitats sobre nosaltres mateixos.  Aquesta falta d' acceptació dels nostres errors ja siguin grans o petits al llarg de la vida ens poden portar a generar personalitats molt conflictives, per què continuament haurem de crear nous culpables per tapar les nostres frustracions i defectes. 

 Les lleis públiques i la justicia pública són una realitat necessaria a tot el món.  Els anarquistes creuen que la societat aniria millor sense l' institució de justicia.  La justicia està vinculada i recolzada amb un sistema policial i de presons.  Els sistemes judicials intenten posar ordre a les relacions humanes evitant abusos i maldats entre humans a través de l' amença sancionadora.  I un cop realitzades aquestes injusticies intenta evitar la reincidència.  Ara bé la justicia real es basa amb unes lleis fetes per homes, i en l' aplicació i interpretació de les lleis també aplicades per jutges que també lògicament són persones.  Per tant la justicia està limitada per la condició humana. És a dir la capacitat de restaurir els perjudicis que la gent ha sofert és humanament en moltes situacions molt límitada, per exemple en cas de víctimes mortals.  Per altre banda moltes lleis i l' aplicació de moltes al llarg de la història han sigut font d' ...

El que ens passa per dins a les persones, les nostres emocions i sentiments és un món complex i íntim. Només un mateix pot saber el que sent i saber les motivacions que el duen a actuar i fer o dir tal cosa.  I lògicament és molt fàcil fingir i no reconèixer sentiments com l' enveja, o la necessitat de sentir-se important com a eixos d' algunes conductes personals.  Per altre banda un té la sensació de que el morbó, el disfrute de les desgràcies dels altres ens atrau.  Les polèmiques a la televisió venen.  Veiem els polítics com sembla que gaudeixin destruint i matxacan l' adversari. I si ho fan els polítics per que no ho hem de fer les persones corrents en els àmbits professionals o cercles d' amistats.  Quan algú ens critica o ens porta la contraria de seguida a molta gent li surt una actitut agressiva d' anar-lo a destruir o matxacar.  Una altre forma de matxucar és callar quan veiem injústicies que perjudiquen als altres. O fins i tot amagar informació ...

 Competir, o voler ser millor que els demés, forma part de la naturalesa humana i personal.  De petitets  ja competim ens molts aspectes, en les notes, en l' esport, en el lideratge.  Competir no s' ha de considerar una cosa negativa per se. Al contrari diria que en certes dosis és una activitat necessària amb efectes positius.  En una competició esportiva o en un joc els adversaris intenten perjudica l' altre i millorar la seva execució o habilitats de forma sana. És a dir en aquest competir ens ajudar a millorar-nos, a millorar l' altre per que competint amb nosaltres també millora les seves capacitats.  Competir amb un mateix, esforçar-se per millorar allò que fem, també és una bona manera de sentir-se millor, més satisfet i ajudar als demés en allò que fem. Un metge que s' automillora la seva feina, o un músic que busca millorar el seu art ens beneficia finalment a tots.  El problema de competir en excés o només competir pot acabar sent una especie...

Quan anem pel carrer, sabem que ens creuarem amb altres persones.  No sabem amb qui, però sabem que ens creuarem amb d' altres.  La forma de vestir comportar-nos, moure'ns mirar-nos és una forma de comunicació amb els demés.  Que els volem dir? Els volem dir algo? Una altre postura és la gent que va pel carrer i li important tres pepinos el que pensin d' ell.  Una altre intenció és la gent que intenta transmetre un apreci als demés.  Actituts n' hi ha moltes i de moltes menes. Hi ha un altre grup de gent que vol aparentar que són els millors o que són supers i estan pendents continuament de la mirada que fan els altres. 

UNA HISTORIA REAL. Con 42 años y pesando 102 kg tuve un aviso(ataque  cardíaco )me asuste mucho y fui al especialista de Cardiología, el doctor Pujadas. Primera visita: Explique al  Dr.  los síntomas que había tenido y me preguntó que tipo de vida hacía , trabajo /alimentación/y ejercicio . El  objetivo era en el primer  mes,  era adelgazar por encima de los  4 kg . Segunda visita: El  Dr. Pujadas  me peso y había adelgazado un poco más de  1 kg , se puso muy serio, le dije que comía mucho menos y que no lo entendía. El  Dr.  me hizo una reflexión, en  los  campos de concentración de los alemanes en la segunda guerra mundial no había ningún gordo, todos estaban esqueléticos y es porque casi no comían. Me dijo que si no cumplía con el objetivo acordado que no volviera. Al cabo de unos meses  bajé  a un peso de 85 kg. Con  perseverancia,  voluntad y un poco de ayuda de la familia se puede conseguir. ...

 La conversació, la tertulia, el debat entre persones massa sovint no es basa en compartir coneixements i punts de vista, sino en gent segura de tenir la raó intentant imposar el seu punt de vista als demés, sense ni tan sols escoltar-se entre ells.  Poques persones entren realment en una conversar o debat amb una mentalitat oberta i amb la possiblitat de que la seva prespectiva o allò que defensen canvii si veuen que no tenen raó. Molta gent no escolta espera el seu torn per parlar i intentar convencer als altres de que te raó.  En canvi la conversa i la tertúlia podria ser una altre cosa, més haviat una busqueda col.lectiva per trobar solucions als problemes i per apendre coses noves dels altres i també apendre d' un mateix ja que en la conversa un mateix es pot sorpendre i crear noves idees i aportacions.